diumenge

Una de tantes converses


Aquest matí parlava amb un dels meus amics a El Cairo i una vegada mes penso en el curiós que resulta la nostra amistat que malgrat la distància i els anys (quasi 30)  segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i aquests dies que Catalunya viu un moment impredictible, estan tan pendents com nosaltres de l' actualitat.

L' explico la situació d'una manera tranquil·la, sense pors ni angoixes, de com estem vivint aquest període que pot anar del mal al pitjor, o resoldre's per sempre, però la meva forma de ser no és delectar-me en les pors, les penes o les dubtes, vaig passant pagina segons arriba la situació i mai penso el pitjor de res perquè seria un sense viure.

M' enviat una imatge del Desert Blanc, (no és aquesta doncs ell no vol sortir) on ell ha passat la setmana amb un grup, i he tornar a descobrir emocions sense necessitat de posar nom, a delectar-me en moments que m' han embargat sencera sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que tinc estesa sobre el llit, en una implicació rotunda d'emocions plenes, paradisos emocionals on els sentiments sempre pernocten per quedar-se.

I hem parlat de nosaltres, d' un amic en comú que va morir la setmana passada tant jove com nosaltres, dels nostres pares que ja no hi son, dels nostres fills que ja han volat, de la vida que com a procés total no existeix perquè els projectes son substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de moltes situacions.

Hem parlat d' amor també, tots dos divorciats, i fent conya per que quan compartiem pis a El Cairo  no havia qui l' aguantes i ara que som mes grans anem a pitjor li he dit, pero era una forma de que sortis una mica del pou de confusió, pel que passem tots quan decidim començar de nou.

I m' explicava que té la sensació de que l' amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa que mai arriba, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan comenci el nou dia se les emportarà.

I que contestar-li?, doncs que aixì sembla però que la realitat és un altra i que hi han altres mons paral·lels al nostre, on l' amor és realment amor, la feina és la que omple, el futur es incert però si el camines agafat de la ma la pujada no es fa tant complicada i que no és conformi amb menys perquè sempre trobarà gent  privilegiada que s' atreveixen a deixar-se travessar sencers, desinhibint l'ànima sense pors perquè el món passi el que passi sempre serà nostre.

I ben pensat no he dit res que no sigui veritat, la societat és la que és però que bonica, desinhibida i dolça es torna la vida en les mans adequades...


Que no us enganyin !!



Ahir quan vaig escoltar l' intervenció encoberta en els Mossos, aplicant d' amagat l' article 155 i passant-se pel forro l' article 7 del Tractat de l' Unio Europea que diu" Suspensió de estat membre que faci ús militar contra la població” i la insubmissió de  Major Trapero, que no ens enganyem és per guanyar temps i no deixar a Catalunya en mans dels militars, em va envair una sensació de calma, de respirar fons perquè estem en bones mans , las de Trapero i tot el cos dels Mossos d' Esquadra.

Aquests dies que escoltes opinions d' aqui i d' allà, haig de dir però que m' estimo molt la meva salut mental i la cuido, i ja des de fa un temps no em deixo enverinar per persones o mitjans adoctrinats que l' únic que s'aconsegueix es crear odi i animadversió a tot allò que no entenen, ni viuen ni els mou.

És molt fàcil viure la realitat d' aquests dies a distancia i des de el sofa de casa, o a mitges entre la realitat i la ficció en ambients tancats i estrets de ment, però la vida és qüestió de valentia, d' intel·ligència i de generositat.

Seny, pit i collons com deia l' estimat Tito Vilanova.

Penso amb els meus avis paterns, refugiats a França i enterrats allà perquè ja no van voler tornar, al meu pare, al camp d' Argeles, a la mare tenint que anar de la Montcada a Cerdanyola caminant amb 6 anys buscant pels camps el que trobaven per menjar, i em reitero de que la llibertat es un dret que es perd, no és guanya, perquè naixem lliures i ningú sota cap amenaça, idea, decret o ideologia pot segar o menysprear la llibertat de ningú.


Fa temps potser hagues intentat fer entendre el que esta passant, cert que hi ha gent molt conformista que mentre tinguin el seu salari a final de mes i quatre quartos per gastar la resta de la humanitat i com funciona la societat els hi bufa la resta, pero a mi no m' han educat aixì, ni jo he educat així al meu fill.

Que no us enganyin, ara és Catalunya, però el que esta passant NO es una qüestió d' odi i SI de democràcia, no es tracta de Catalunya o Espanya, de tu o jo, és tracta de la LLIBERTAT DE TOTS.

.#ElsMossosNoEsToquen

dimarts

Que tindra ?



No sé quin tipus de influx té la lluna però la necessito, i necessito el seu silenci, la seva pau, aquesta mena de conspiració mutua obrint-se pas entre tot el que ens separa en un sostre revestit d'estels i on la vida sembla aturar-se.

I tant fa que sigui estiu o hivern, és com si el temps fos tan sols un rellotge de sorra que rellisca entre els dits fonent els moments.

Recordo quan era petita al pati de casa, converses amb la mare a la llum de la lluna i amb un got de Cola-Cao desprès amb els anys ja era una copeta de cava quan tornava dels meus viatges i ens posàvem al dia, i quan estava de ruta al acabar el dia sempre necessitava els meus moments de solitud , es com la necessitat de trobar-me amb mi mateixa, i encara que no ho sembli de repassar-me tota sencera amb les meves llums i les meves ombres.

Ara desprès dels anys segueixo sentint-me petita davant aquest univers que envaeix cadascun dels meus racons, i segueixo necessitant la llibertat que em dona el sentir-me nua en moments dibuixats a la pell sense paraules, sense sorolls amb el seu so sigilós i agraïda perquè la vida em segueixi donant l' oportunitat d' emocionar-me i regirar-me sencera cada cop que camino per cadascun dels meus sentits.



diumenge

La ment i nosaltres




Ahir la tarda vaig anar a una xarrada de neuropsicologia, m' agraden molt totes les possibilitats i alternatives que ens ofereix la ment per gestionar-nos les emociones i les infermetats evitar malalties tant físiques com mentals.

A vegades passem per moments que son com mirar-nos al mirall desenfocats i en blanc i negra, i en aquest món tantes vegades surrealista et trobes gent inconformista també que creu que la ment és l' òrgan més important del esser humà.

Les persones som alguna cosa més que petits estats d'ànim de felicitat i asseure'ns en una cantonada a veure -les passar i a pensar que hagués sigut si... o que seria si ...

Està molt bé això de qui dia passa any empeny, però quan has arribat possiblement a la meitat de la teva vida t'adones que no es comença a remuntar fins que no t'adones que acceptar les bufetades és una acta de maduresa, i segons d'on venen una acta de valentia, i que no passa res si la vida canvia a persones amb les que has compartit tot i tant convertint-les en desconegudes, es lloable que cadascú creixi amb la direcció que vulgui.

I aquesta reflexió que ens feien no només podria ser relacionada amb temes de parella, no ni molt menys, és molt mes immensa perqué és vinculant per totes aquelles relacions d'amistat, de família,  d'afecte, de feina,  que anem tenint al llarg de la nostra vida.

I com deia ahir un dels professors, aprendre a gestionar tot el que és deriva del viure és invertir en salut,  res millor que les decepcions per veure-hi clar i deixar-nos de preguntar que és veritat i que no ho és? , Adonar-nos que tot el passat queda al passat i que d'aquells cels ja no hi queda res ni hi vols tornar, és com si de sobte t'obrissin la porta i tu ja no et sents culpable per ser tu, peró si per no deixar entrar la llum, aquesta llum i aquest sol que espera pacient banyar-te tota sencera amb els seus llamps.
 Tal com esta la societat i la poca confiança al menys per part meva amb els medicaments, saber gestionar la ment és invertir en vida.

dilluns

Doncs apostem ...



A vegades 
et trobes sentencies a una fulla de llibre 
que valen més que tot el llibre sencer.



dimarts

Despullada...



Si, aquesta és la paraula amb la que m' he sentit aquests darrers dies, despullada i com si em faltes l' altra mitat de mi, del meu passat.

La setmana passada em van atracar, ja no només és el susto, el sentir-te desprotegida és tot allò que no suposarà res per qui ho hagi llençat i que per mi eren les restes d' un tot i que mai podré tornar a tenir.

El diners encara que important, només son diners , la targeta s' anul.la, el DNI es torna a fer, encara que suposi temps i maldecaps, pero fotos petites dels pares dedicades per darrera des de que vaig marxar de casa, les notes plenes de sentiments d' una Rosa de Sant Jordi, d' un dia d' aniversari, tot allò que forma part d' una vida.

I m' indigna pensar que part dels meus moments, els bocins de vida, de tot el que sóc han acabat a una paperera o perduts a l' oblit.

diumenge

Perquè li diuen amor ?


... quan per molts és comoditat, rutina, o senzillament angoixa perpetua.



Fa dies en el programa del Risto Mejide parlaven de l' amor, dels sentiments, de la parella, del matrimoni.

La veritat és que m' agrada el programa pero no m' interessava massa el tema perqué sóc de les que te molt clar tots aquests conceptes, i mai estaria amb de qui no estes profundament enamorada, el sexe personalment, només per una estona a mi no em serveix.

I quan estava a punt del zapping em va xocar l' opinió de Cristina Cifuentes que deia que és normal no estar enamorat desprès dels anys perqué l' edat i la convivència tot ho canvien, que de l' amor passes al carinyo per la teva parella i  vaig recordar una frase molt bona en una entrada de Montse Galionar  (( http://galionar.blogspot.com.es )) , que deia que cada vegada hi ha parelles que son més companys de pis i menys companys de vida.

El Risto per descomptat li va qüestionar tot el que deia al·legant que ell cada vegada esta més enamorat de la seva parella perquè la coneix mes.

I penso el mateix, sóc conscient que la vida cada vegada és més cabrona,  el ritme de la societat es brutal, però quan estàs enamorat realment, el temps només es una circumstancia a favor que t' ensenya a construir muralles que ens protegeixin,  buscar cels plens d'estels perquè no ens falti la llum, estirar les matinades perquè tardi a a sortir el sol dibuixant albades en un clatell rendit als nostres llavis en pells entregades i pletòriques de desig.

En un amor que és cosa de dos, d'emplenar-se mútuament els camins per fer-los més transitables i fàcils, de buidar-se sencers saltant des de totes les altures per superar la por i el vertigen, perquè quan més et coneixes menys por tens de ser tu mateix i més ganes hi han de despullar-te sencers sense que et qüestionin res.

I encara que pot semblar cursi per alguns, és amb el que jo crec.

Joan Margarit en el seu llibre Des d'on tornar a estimar , té una frase que ho resumeix tot, " Estimar és un lloc, perdura en al fons de tot, d' allà venim i és el lloc on queda la vida."


La resta? doncs no ho sé cadascú que ho visqui com vulgui, però que no ho anomenin amor.




Meroe ...



Vaig descobrir aquestes Piràmides fa anys quan vaig fer la ruta del Nil Blau que comença a Etiòpia, per alguns son les piràmides oblidades en un semidesèrtic paisatge de Sudan, on el riu Nil discorre entre illes, s'alça la necròpoli de Meroe i les seves famoses piràmides, que van començar a ser excavades pels arqueòlegs a principis del segle XX.

Meravelles arquitectòniques erigides en el continent africà, la cultura Kush o la més coneguda, la Nubia, que s'estenia des d'Aswan, al sud d'Egipte, fins al Khartum, a Sudan, al llarg del Nil, només a la illa de Meroe, l'antiga capital d'aquesta civilització que va conviure amb egipcis i romans, s'han compatibilitzat prop de mig centenar d'aquestes construccions.

Pero tota història té la seva part fosca, i seria molt llarg d' explicar la codicia de Ferlini, un metge italià esdevingut en explorador i arqueòleg, que va contractar a nombrosos treballadors locals i els va ordenar demolir les piràmides de menor grandària. Després va destruir la part superior de la piràmide mes gran on tot el que va trobar s' ho va emportar en camells i va fugir en direcció a Berber, on va embarcar en el Nil. Una trista història de cobdícia humana que ha minvat significament el patrimoni històric, arqueològic i artístic de Meroe.

Pero a mi no m' agrada embrutar la historia o la memòria de tot el que m' estimo, i Meroe, Sudán, o Egipte no és un destí, de fet cap lloc on anem mai serà un destí, si sabem omplir l' anima d' aromes, de sabors, de pols, vent, sorra...deserts que atordeix els sentits i evoquen moments d'una història que malgrat els anys em segueix esgarrifant la pell.

I m' enamoro tant de carrers replets de gent, d'aparadors vestits amb colors extravagants com d' horitzons de sorra i dunes que rellisquen entre els meus peus i m' emboliquen en els tons ocres d' una matinada.

I recordo les piràmides de Meroe molt més petites però igual d'impressionant com les de Gizeh, inclinades de forma més pronunciada que les egípcies sense superar cap d' elles els vint metres d'ample a la seva base, per la qual cosa, des de la distància, semblen sepultades sota els plecs de les dunes de tons vermellosos conformant una de les vistes més espectaculars de Sudan.

Una ciutat recordada per ser un dels punts de referència utilitzats per Eratòstenes per calcular el diàmetre del nostre planeta i per les set dones que van governar les seves terres sota el nom de Kandake, esmentades en el Nou Testament de la Bíblia com Candace, la reina dels etíops.

Haig de tornar-hi ....