dissabte

Es Nadal ...



...i penso que les persones
totes, som històries
som moments
que cada segon viscut amb les seves mil arestes ho son
protagonistes o secundaris tan és
el realment important es trobar-se 
en qualsevol esglaó de la vida.

Bones Festes a tothom..!!

La Marató de TV3

En aquest mes on tot són bons propòsits, sembla que nomes en aquests dies hàgim de ser més bons, més humans, més tolerants i millors persones.


Des del meu agnosticisme no crec en el Nadal, no crec en festes que fomenten el consum i s'obliden que el realment important és fomentar tot l'any aquests sentiments de concòrdia que ens farien ser una mica millors a tots.


Hi ha molta gent que especialment aquest any ho està passant malament, no cal viatjar a països tercermundistes, en el nostre entorn hi ha famílies que viuen en la pobresa,persones que no poden subsistir cap dia de l' any perquè han entrat en aquest espiral d' atur i falta drets en la que s' ha convertit la societat d' avui en dia.


Es van apropant dates que no m'agraden, que m'entristeixen i m'irriten en pensar que són dies en els que per tradició consumista tinc l'obligació d'entendre'm amb els qui no m'he entès en tot l'any.


Dies que són una condemna assumida,encadenats als convencionalismes, a l'embafador de la situació com requereix la societat.


I amb refot que nomes en aquesta època hagin d'existir bons propòsits, que nomes en aquestes dates hàgim de ser més bons, més humans, més tolerants i millors persones.

Segons sembla la misèria, la fam i la falta de recursos de moltes famílies tenen la data de caducitat el 31 de desembre, i durant aquest temps es igual que la resta de l'any visquin en la pobresa, perquè els estatuts del Nadal ens regeixen i nomes se'ns permeten acceptar la seva indigència en aquestes dates.


Són dies carregats d'absències, i de dolor per tots els somriures que no veiem, per les quals pressentim però no estan presents, absències que ens han arrencat sense voler.


Dies en els que no tenim les mateixes presses d'abans, on la data sembla estar muda, en els quals tenim el dret a equivocar-nos, a enfadar-nos , a perdonar-nos i sobretot a suportar-nos.


Repartim disculpes i perdons embolicats en llacets vermells i paper de regal pero per dins seguim sent tan reconsagrats com sempre.

M' agradaria que no fos necessari tanta despesa de temps, d'energies, de ganes i de forces, d' aparences, de diners i de paciència, nomes en tindria prou amb la mirada, l'abraçada, la mà estesa, un missatge sorpresa, una conversa pendent.


En tindria prou amb saber que totes les paraules tendres dites aquests dies no les mastegaré sense poder-les digerir la resta de l'any.


Un any mes arriba la Marató de TV3, la nostra, la de la solidaritat,on cents, milers de persones hi posen les ganes i les il.lusions perque s' agafin ben fort la gent que les necessiten, els milers d' anònims que la seva vida es una lluita diària contra la malaltia i el temps.


Les cançons de la Marató d' aquest any em semblam espectaculars, perfectes, sentir a un Raphael i tans d' altres canta en català, en català si, l' idioma amb el que em parla el cor i soc capaç de posar-li noms, deixo aquí un bocinet des de el cel de la nostra catalanitat amb Sergio Dalma i l' Escolania de Montserrat, l' orgull de la cultura i la llengua del nostra pais.




"Quan estic trist i els ànims tinc per terra
quan no he previst que el cor em tracti així,
jo vull sentir la força que tu em dónes i que estem junts fins que arribi la nit.
Em dónes força per superar els obstacles, em dónes força per creuar l’oceà.
Sóc tan fort quan dintre meu et sento.
Em dónes força per sempre et vull amb mi.
Em dónes força per superar els obstacles, em dónes força per creuar l’oceà.
Vull sentir la força que tu em dónes i que estem junts tota l’eternitat"

dimarts

Nosaltres i els nostres fills



Alguna vegada he vist aquests programes que fan a la televisió d' adolescents problemàtics on els seus pares s' han d' escoltar insults i fins i tots tolerar el que el nen o nena dins dels seus emprenyaments destrossi el mobiliari familiar.

"Energúmens" que tan els hi fot pegar a la mare com insultar al pare, i llegeixo aterrada com cada vegada hi han mes casos de maltractaments familiars o de violència amb companys d' escola, per aixo penso seriosament que és moment d'esbrinar que falla en el sistema educatiu dels nostres fills per a intentar posar-li remei des del parvulari.

A mi no em serveix que em diguin que vivim moments difícils i que les situacions a les famílies poden derivar en males convivències plenes d' insults i vexacions, qui mes i qui menys esta sotmès en aquest moment a situacions que no l' agradaria estar visquent en el pla laboral i fins i tot barrejat amb problemes personals, però el cert es que necessiten afiançar valors, no cal religiosos, el ser persona no te res que veure amb la religió i sí amb uns principis morals en altres models de societat en la que lo superficial no sigui el que estipuli el nivell de consciència.

Estem molt acostumats a escenes violentes a televisió, videojocs, fins i tot en la vida real, i a certes edats realitat i ficció poden confondre's i ells s' envalenteixen i ho proven.

Models de violència, competitivitat, insensibilitat per part d'aquesta societat permissiva que cada dia es veu mes superada per les seves misèries i ens converteix a tots en persones individualistes, poc sensibles i proclius a la violència física i verbal.

Jo recordo quan era petita i potser no tant, perquè sempre he sigut molt rebel que el meu pare una vegada va dir-me que l' unic que no em perdonaria mai eren les mentides, perquè tot es pot parlar però una mentida es un engany, i recordo com vaig mentir en una situació delicada i amb va girar la cara d' un mastegot que si hi penso encara em fa mal però mai mes vaig tornar a dir cap mentida i no estic fent apología de la violencia pero si de les seves paraules, "prefereixo que ara ploris tu que mes endavant plorar jo perque ja no tinguis remei".

Aixo es el que jo he inculcat sempre al meu fill, i un cop al cul i dos també de petit s'els ha emportat perque era terrible i amb certes coses no es pot ser permisible perque no hi seriem a temps i en aquest moment a vegades em mossego els llavis i el segueixo escoltant però estem en un punt d'enteniment amb els seus tretze anys i ple d' hormones alterades, on no cal axecar-se la veu o dir mentides perque es pot parlar de tot fins i tot m' ha fet particip de les seves coses mes intimes i personals.

I si dic aixo no es perquè penseu que soc una mare diferent, no, soc una mare normaleta que esta educant-lo sola i amb molt poc temps per columpiar-me amb mi mateixa o amb tonteries, però si no hagués tingut aquesta comunicació amb ell per exemple no sé pas on haguéssim acabat perquè vaig pogue assabentar-me de les seves pors perquè un company de curs superior a l' institut el tenia intimidat i que solucionat el problema amb ell ara ho feia amb un altra poguen avisar als seus pares perque el nen no s' atrevia i la situació podia no haver acabat bé.

Des de petits i per diferents raons, motivades en gran mesura pels nostres horaris laborals,  els nostres fills es veuen obligats a créixer mes ràpid passant mes hores sols, el que comporta que no només l'aprenentatge s'acceleri, sinó també la visió que tenen sobre la realitat i la pròpia vida.

I quan llegeixo els diaris, no és només els casos de maltractament a dones, la falta de respecta en general, les vexacions als avis o violència entre adolescents , valdria la pena escarbar una mica en el fons de la qüestió i fer-se diversos raonaments cap a on esta derivant aquesta societat on l' esser humá ens anem denigrant cada dia una mica mes perque hem perdut els escrupuls.

No oblidem que els nostres fills son camí de convertir-se en tot allò que nosaltres fem d'ells i si tenen uns fonaments morals prèviament establerts la garantia de no fer ni fer-se mal àmplia la possibilitat d'encaminar-los cap al nostre objectiu de fer d'ells unes bones persones.

No deixem-nos portar per protocols ni del menor ni en cap aspecte de la vida, jo vaig topar amb ells durant la meva separació, mes idonis per als jutges que les dicten, que per als pares que han de seguir-los quan la custodia no es compartida , perquè en cap moment es valoren les situacions personals i si la comoditat d'una llei que generalment és austera tant per al pare com per al nen, ja que li priva del dret que té de compartir la seva vida amb tots dos, sense horaris ni dies pactats que poden arribar a convertir-se en autenticàs càbales per a quadrar-los.

Un nen no és un trofeu i la falta d'amor, d'enteniment o del que es vulgui dir d'una parella, mai ha de derivar en una lluita personal per ells, perquè a la fi i al cap és una situació que afecta a tots i repercuteix molt directament amb la conducta futura del nen.

No sóc una entesa en política però m'agradaria poder tenir grans coneixements en aquest moment per a aportar solucions, encara que sé que aquesta no passa per penes de mort ni per càstigs eterns en centres o reformatoris on poc o res bo han d'aprendre i si en saber rectificar conductes des de l' inici.

I sobretot cal dotar-nos d'humanitat per a canviar l'actual model de triomf individual de trepitjar a qui sigui necessari per a aconseguir el nostre objectiu, i aqui ens podriem incluir els adults també.

Intentar una societat de respecte i tolerància cap a totes les persones  perque si no es aixi només aconseguirem fer d' ells uns delinqüents i de la nostra vida un infern.

dissabte

Clar i Català



A la vida hi ha persones de molts colors, i quan vaig començar el meu caminar sola i lluny de casa ,em vaig topar amb essers que destil·laven a la seva mirada tots els colors impossibles de l'arc de Sant Martí.

És innat de qui tria la solitud, el mirar amb certa objecció a la vida, als altres els hi semblem a simple vista que son gent solitària i de breu estada com la sorra que tantes vegades han trepitjat els peus, però aquests éssers singulars com diu un bon amic meu tenen la capacitat d'estar sense cridar, d'ensenyar a mirar el món des d'aquest horitzó tan ampli que permet a l'ésser humà no ser presoner de cap pensament.

No sé vosaltres jo entec l' amistat com el punt de llum d'un univers d'extrema saviesa on en els horitzons es reflecteixen tots els llocs i els temps, deixant d'existir el moment, fent etern un batec i mes suportable un dolor.

Estic feta d'una altra pasta ho sé i admeto no encaixar gens en aquesta societat nostra perque vinc de més enllà, on s' enfoten de les bajanades d' avui en dia i on el realment important es sobreviure a les penalitats d' haver nascut en un mon on el sol nomes surt per uns quants.

De vegades coneixes a persones i penses que no han de mirar molt lluny per trobar al seu pitjor enemic, perquè encara que es passin la vida fugint el seu enemic seguira sent incondicionalment la seva ombra.

Quan arribes als 30, comences per passar dels estereotips, del que realment pensen els altres i del que diuen pensar, nadem contra corrent moltes vegades, arriscant-nos amb o sense necessitat de fer-ho, fins i tot de vegades primer ens piquem i després, per suportar la ficada de pota ens embriaguem i enfonsem en un altre merdè que distregui a la nostra consciència durant una estona.

Però els anys apart d'arrugues et porten saviesa, a uns mes que a uns altres també és cert i t'ajuden a entendre el feliç que seria la humanitat si visquéssim i deixéssim viure.

Un bon començament seria el respecte, la tolerància, dedicar-nos temps assaborir-nos i conèixer-nos sense màscares i sobretot no fotre'ns en la vida dels demés.

Descobrir-nos a poc a poc, sorprenent-nos en moments i potser horroritzant-nos en uns altres però acceptant-nos tal com som sense judicis.

Semble que estem rodejats de "clons" imbuïts del do de l'originalitat, aprenents de Rodolfos Valentino, sense temps, perquè per l' estupidesa no existeix l'edat, nomes les ganes d'aparentar el que no sé és, famolencs d'aventures i del sexe tàntric, plens d' incongruències i confirmant allò de que el sentit comú i intel·ligència no esta a l' abast de tothom.

Mestres d'una moral venuda a terminis administrada per ells mateixos, mes enllà del diví i de l'humà, amb dots d'oradors quan critiquen les incongruències dels demés i no s' aturen a les barbaritats pròpies de jugar i manipular la veritat per fer-la a mida de la seva imaginació corrupta.

M'hagués donat absolutament igual si me'ls hagués creuat pel carrer un dia normal qualsevol, de fet semblen estar fets en sèrie, però resulta que quan em venen a tocar la moral en totes les seves infinites possibilitats em carrega una mica i mes per un mail ple d' improperis i nick fals.

Entenc que per aquest mitja coneixem gent i ens formem una idea, de vegades encertada i d' altres de que res és el que sembla i en aquest món surrealista encara menys. La nostra finestra és un món obert a la vida, on uns es presenten tal com són, i uns altres s'amaguen en la identitat del que realment els hagués agradat ser.

No hi ha temps ni distàncies, no hi ha colors ni edats, nomes la intenció sincera o no...de cadascun a ser com és o com l agradaria que el vegin els altres.

Pero per sort també hi ha gent a la qual coneixes per transcriure sentiments, amb la que t'identifiques perquè molts dels seus conceptes i els seus valors són els propis , gent que ofereix la seva amistat i amb la que t'uneix una espècie de connexió de la qual saps poc perquè tampoc vols vulnerar els limitis de la seva intimitat, però gent que un dia em van entrar de ple i que és tant el que m'he emportat d'ells que sempre formaran part del meu equipatge de vida.

Aixi dons per aquest llepadorclitoria@yahoo.es , aquest fantasma ridicul li faig saber que jo escric el que em rota, tan és si de política, d' amor, d' amistat, del Barça de sexe o de qualsevol cosa que amb passi per la barretina en aquell moment, sense missatges subliminars i sense saber si els altres llegeixent entre lineas el que jo no pretenc ni busco.

I pel "il.luminat", el clítoris el pot anar llepant a sa mare que jo j' estic ben servida, la pobra dona deu ser una santa pero ha tingut la desgracia de parir un brètol d' intel·ligència distreta i potser fins i tot amb halitosis.

He dit.

Llegim malament el món i després diem que ens enganya (Tagore)

La veritat és que faig una ullada a les revistes del cor quan no tinc mes remei que passar per la perruqueria, i entre esperes llegeixo aquests reportatges que parlen de dones impressionants amb cases increïbles, un marit meravellosament ric, un bebè de disseny i un cos espectacular gràcies a parts a la carta, gimnasos, lipoescultures,cirurgies i poc treball.

Una vida envejable als ulls de totes aquelles dones que amb prou feines tenim temps de mirar-nos al mirall, que hem passat embaràs treballant com cabrones, sortint i entrant dels nostres moviments hormonals com si fossin portes giratòries.

Per cinc minuts ens submergim en aquesta propaganda alienant perquè semble que si no pensem com la societat diu, hem de creure que ens sentim miserables en les nostres vides, per ser rosses o morenes, primes o grosses, amb mixelins, potes de gall, varius, gasos i flatulències o potser per no tenir temps de ficsar-nos en tot aixó.

I veus cases amb mobles de canya de bambú en el jardí tapissats en color ivori, on asseure'ns amb aquestes esplèndides camisoles eivissenques blanques que tant afavoreixen a unes pells daurades de rajos "uva", adornades amb impressionants collarets d'or tan grossos com les taques que alguna vegada ens han provocat les baves dels nostres fills.

Després resulta que per aquests mobles no tenim ni lloc on posar-los i una llum divina ens torna a la realitat i a sentir que les coses que mereixen la pena no poden ser etiquetades ni exposades a cap aparador.

Ningú per molt socialment qualificat que estigui s'escapa a les incongruències o putades de la vida, és el joc de viure, moments dispars i diversos que fan de nosaltres el que som per molt que el vulguem adornar.

A la televisió tot son anuncis en contra l' edat, com superar-se a si mateix i al veí del costat, els nostres adolescents estan plens de punyetes, l' adolescència apart de ser una edat difícil esta resultant un gegant amb el que lluita en molts fronts, les nenes somniant amb els pits de silicona si treuen bones notes i els nens amb uns muscles descerebrats i en mig de tot cada vegada mes problemes de anorèxies, bulímies i desquiciats sense escrupuls.

L'edat no és una malaltia, com tampoc ho és l'alopècia, els mixelins o el viure en un pis hipotecat a 25 anys amb un IPC al que invoquem clemència cada vegada que ens arriba la revisió.

Els anys no nomes aporten arrugues, cadascuna d'aquestes lineas d'expressió són un món de petits detalls en forma d'assoliments i fracassos , inseguretats, veritats nostres i alienes que ens donen una altra perspectiva del que haurien de ser les prioritats dels éssers humans.

El pas del temps a mi m'ha tornat mes impertinent, sense obligacions de mesurar-me amb els estereotips que marca la societat, estereotips que d'altra banda ni em serveixen ni els vull perquè no m'han servit de res en el meu caminar per la vida, assumint que del cel a l'infern hi ha un pas quan l'únic que regeix és l'imatge i els continguts es balancegen per la vora de l'abisme amb l'únic propòsit de fomentar tot allò que els altres volen observar.

La vida són moments viscuts, fer-se gran sense traumes, sense coaccions, ser conseqüents amb l'edat sense pretendre fer-nos convictes d'una condemna que amb els anys ens va sumint en un pou fosc i ple d'inseguretats.

Sense remordiments per no poder ficar-nos en una 36, sense complexos perquè no som addictes als gimnasos, sense traumes pel pas del temps, sense maquillar anys amb vestimentes que bé podrien haver estat tretes dels armaris dels nostres fills.

Sense gelosia per no col·leccionar marits meravellosos amb data de venciment, per elles tots!!, perque inconscientment rebobinem restes de convivències i ens felicitem perquè potser tant luxe i tant glamur depènen de la capacitat de tragaderas que tingui cadascuna.

Els criteris que regulen les nostres relacions personals de vegades s'extralimiten i impera l'absurda creença d'impressionar, confonent ètica amb estètica.

Ser dona,ser persona, alguna cosa mes que siliconar-se els pits, vestir-se amb grans marques i utilitzar maquillatges que fan de nosaltres una ombra del que varem ser rallant el ridícul.

Ser home, ser persona no és passar-se hores en el gimnàs inflant-se els músculs,depilar-se les cames, marcar bíceps o comprar-se eslips amb suspensoris que els marquin el cul i la resta.

Ser persona, reconeixes en un cos sedient sense envoltoris, avits de sentiments i sinceres perversions despullats de roba i d' anima, estimar-se, respectar-se, acceptar-se tal com un és, perquè som molt més que cares amb ulls i a la vida i al llit som paradisos per descobrir-nos i explorar-nos i no contenidors on coleccionar el buits de l' anima i llençar principis.

Pero ens venen una societat plena d' interessos econòmics que ens enverinen els sentits diàriament en revistes i televisions predicant la immoralitat de creure que l' imatge guanya mes addictes que el culte a la intel·ligència, i que voleu que us digui pretendre tenir o fer la vida dels altres a part de ridícul em sembla absurd i esgotador.

Em quedo amb l' estrofa d' aquesta cançó :
"Guapa es la historia de quien no se da por vencido
en el maravilloso mundo de encontrarse a uno mismo
de quien acepta cumplir años y seguir teniendo miedos
de quien llena la almohada de inseguridades
 pero al levantarse siempre hace la cama
de quien sonríe de verdad
y como antes sin darse cuenta de quien consigue que lo que quiere
y lo que le apetece hagan las paces
de quien hace del tiempo un aliado sigiloso que
cada mañana y frente al espejo del alma,
le hará sentirse cada vez un poco mas guapa."

( La Oreja de Van Gogh )

diumenge

El temps i la gent gran


Quan tènia nou o deu anys, venia tots els diumenges a dinar a casa un amic dels meus avis, era vidu, un personatge molt bohemi, del París del 68, que va haver d'emigrar a la capital francesa durant la guerra civil i ja es va quedar allà perquè per la seva professió de pintor se li van obrir moltes mes portes.

En Tubau ,als seus gairebé 80 anys recordo molt lleument com explicava una vegada i una altra les seves fatalitats i les travetes que li va posar la vida, no vaig entendre llavors que davant meu tenia tota una font de saviesa, un ser tan ple com a entranyable del que podia haver après mil coses.

Aquests dies vénen a la memòria persones com ell i com un altre amic del meu pare...Ventura, el seu amic intim argentí, nacionalitzat català com el deia, que ens explicava les seves guerretes per aquests món de Déu fins a arribar a Catalunya.

Pastisser de professió comentava la seva odissea amb la cartilla de racionament i pa negre ,quan ell repartia d'amagat pa blanc, aquest que ara ja amb prou feines valorem i les gestes que van tenir patir els de la seva generació per subsistir i el meu pare si afegia explicant els seus patiments a Argelers quan va haver de marxar amb tans d' altres quan nomes tenia 12 anys i van subsistir menjant el que trobaven pels horts i la platja.

Estic acostumada a tractar amb gent gran, a vegades coincideixo amb avis els matins prenent un cafè, al costat del treball hi ha un casal de cultura per a la tercera edat i des de primera hora del matí esmorzen allà.

Alguns de mirada trista i cansada, prenem un cafè junts, bromejant amb les seves ganes de menjar el que no els deixen.

Els observo quan riem , els miro des de la seva tristesa solitària, i confio que els nostres somriures compartits, siguin per ells la nota alegre d'aquest instant que per desgràcia no puc allargar molt mes.

I penso amb els meus pares, i amb tota aquella gent que estimo que ja no hi és, amb totes les converses que vaig evitar perquè pensava que em quedava temps, amb els moments que no vaig saber esgarrapar, instants per retrobar-nos en alguna mirada i els enyoro i tinc la convicció de que la vida ens hauria de donar una segona oportunitat per ser conscients de que tot allò passara un dia, i nomes ens quedarem amb els records i amb el buit de paraules mai dites.

I cada dia veig aquests avis, impassibles al que passa al voltant, conformant-se amb el que tenen, per aquesta por que pesa com una llosa que és la solitud.

Han estat l'espatlla en el qual ens hem recolzat, les mans que ens han aixecat, ni ombres, ni molèsties... nomes éssers humans plens de cicatrius, de manques i amb la necessitat que tenim tots d'estimar i ser estimats.
No podria explicar amb paraules el que m'han aportat a la meva vida, ja no és el fet que em demostrin l' agraïment pel poc que faig de mil formes, formes precioses que em reprenen a la meva infància, productes dels seus horts, canastrell de ganxet fets amb les seves mans ...detalls que no tendrien perquè tenir però que m'omplen d'orgull per poder aportar a les seves vides sempre que puc una mica de llum.

La solitud en la vellesa és una de les malalties mes doloroses i llargues, gairebé eternes, que no té remei , nomes comprensió i una espatlla on recolzar-se.

Em fan sentir una immensa tendresa aquests pous de saviesa que ja ningú escolta, aquests petits mons que ho contenen tot i a tots, i m'omple d'orgull que els dies que sóc fora es molestin a preguntar als meus companys el perquè de la meva absència.

Sense necessitat d'aprofundir mes en les seves vides sento el fil que ens uneix, uns són mes fins, altres gruixos, emanen una llum especial des d'un sentiment potser invisible per a alguns , però em sento enormement feliç i agraïda als ulls que em miren i a tots aquells que endinsant-me en el seu món em permeten mirar.

dimecres

Vint i cinc anys de SAU



Ho reconec em tenen rendida, amb lletres que m' esgarrifen i m' emocionen, molts cops fent repàs de moments importants de la vida descobreixes que moltes d'elles han tingut alguna cosa en comú.

Són com una pinzellada en un racó, sempre en el mateix lloc i del mateix color, com el perfum que ensumes gairebé sense adonar-te quan et creues amb la gent pel carrer, com una cançó, aquella que no esperes però que escoltes per primer cop i la fas teva perquè la vius i et profana el cor.

Hi ha lletres que romanen en la pell i a la memòria, que respiren el mateix aire i ens omplen els pulmons de sensacions tornant-nos a llocs on ja hem estat.

Sentir el vent a la cara per trobar aquesta mirada entre altres mirades, en les prestatgeries de casa meva i entre els plecs del meu llit, lletres que parlen amb l'ànima despullada i el cor entregat.

Va marxar en Carles sota l' esguard de la lluna a l' esquena i ens va deixar la més bonica cançó d'amor fins llavors mai escrita.

Cada dia en algun lloc surt el "tren de mitjanit", el seu va sortir un 13 de febrer...

Una lluna que va perdre el seu més gran enamorat, aquell que li va cantar el "boig per tu" més apassiona't.

Aquell que va dir que entraria al cel per la porta de servei i nosaltres sempre varem saber que va sortir de la terra per la porta gran.

Es una cançó que ell deia que potser escriuria demà.

A la terra ens queda en Pep amb musiques fetes de sentiments que ens omplen sense paraules. Potser un altre dia podrem tornar a cantar-la junts, amb el privilegi que tenen aquells que no moren mai perquè tornen a viure cada cop que algú tarareja la seva veu.

Hi ha imatges, sensacions i melodies que perduren de forma intemporal, que sentim properes i intenses, i que amb una estranya sensació de complicitat busquem reviure en la nostra realitat , com si es tractés d' un somni.

Gràcies Carles...gràcies Pep... gràcies Sau

diumenge

PP la solució??? fem memoria!!



Sóc una d'aquestes "niñitas", no la Soraya Saez de Santamaria ,"la set ciencies" com l'anomeno jo, no, sóc d' aquestes altres de les que voste en les seves entrevistes parla tant i tant,  una mica grandeta i despendolada segurament per al seu gust, que segons la ideologia de vostè esta fent mèrits mes que suficients perquè la cremin a la foguera , agnòstica, divorciada, partidària del matrimoni entre homosexuals, de l'amor lliure i de qualsevol causa justa que no coarti la llibertat de l'ésser humà com a tal i que encara aixi sobreviu al seu partit i a totes les idees feixistes que ens intenta imposar.

Aquesta "niñita" insurrecta que li subscriu té una hipoteca a 20 anys, no creu en el matrimoni com a institució, és mare d'un cel d'adolescent i no mira al fet que preu va el pa ,la llet, les patates o les anxoves de Santoña perquè que vol que li digui a vostè ,tinc el sa costum de menjar cada dia..

I sinó és be, és pollastre, conill, patates o qualsevol altra cosa assequible a la meva butxaca.

No es cregui que jo he estat aixi d'impertinent sempre, em vaig torçar interessant-me per la política des que un senyor d'intel·ligència distreta i principis poc ortodoxes va decidir recolzar els interessos econòmics d'uns pallassos per enfotres de nosaltres en una foto, per allà aprop de les Azores i ficar-nos en una guerra passant-se pel folro l'opinió de tot un país que va sortir al carrer.

I és vergonyós que temps després no tingués ni la decència de demanar perdo a la humanitat perquè la mort de milers d'innocents en una guerra que tampoc era la seva.

Encara que com no totes les guerres són iguals com deia Jon Sistiaga en la seva novel·la, hi ha morts de primera i de segona i Zapatero va enviar suports a altres guerres que tampoc eren la nostra.

Aquesta noia repelent li recorda que les ADM de l'Iraq no van ser mes que la caixa de trons dels Peperos que no sabien com tergiversar i manipular la informació per d'una o una altra forma crear el dubte i la controvèrsia en els ciutadans

I aquesta noia impertinent que sóc també sap parlar i escriure en castellà malgrat viure a Catalunya, ja veu tinc la punyetera mania de ser bilingüe i d'utilitzar dues i fins tres llengües indistintament, igual que el meu fill que a 2n ESO per cert ha tret un 9'85 en llengua castellana, les quinze centèsimes de punt restants segurament són l'accent gallec que té el seu professor que xiuxiua amb facilitat i no sempre és entendible perquè parla molt per acabar sense dir res.

Un avi em deia l' altre dia, "com guanyin aquests tornem al 36, és molt perillosa aquest gent"

I ho són, vostès són molt perillosos perquè porten mes de 4 anys dient que Espanya es trenca, i són vostès els qui s'encarreguen de prodigar aquesta imatge d'enfrontament i d'encoratjar als extremistes i als incautes que estan desmembrant el país.

Han fet de la prohibició dels toros un problema d'estat, quan milers d'Espanyols, aquests amb els quals vostès s'omplen tant la boca en les seves "menjades de seny" segueixen engrossint les llistes de l'atur, donant la  culpa a Zapatero al que per descomptat dono la seva part de responsabilitat, però com partit a l' oposició i pel bé d'aquest patriotisme seu que tant enalteixen podrien haver donat solucions en lloc d'acarnissar-se amb el programa electoral de Rubalcaba i amb la seva yugular sense iniciatives, solucions ni respostes als problemes del seu estimat país.

No he escoltat ni una sola proposta electoral, es donen vostès per guanyadors, segurament, repeteixo que la falta de memòria historia és una malaltia en aquest país, nomes cal repassar les autonomies on governen vostès i apreciarem el so de batibull i la corrupció molt que els pesi que governa.

Ara s'apropen les eleccions i les guanyaran vostès perquè sense entrar en l'opinió de ningú ni en el concepte de llibertat i democràcia que tenen els seus votants a Catalunya mes d'un ja ens estem preparant per treure el nostre independentisme i nacionalisme de la tauleta de nit amb el que potser no combreguem en tots els seus conceptes però que estic segura vostès ens obliguessin a recórrer a ells per defensar la nostra cultura i la nostra llengua.

Vostès són uns incoherents amb una falta de memòria històrica demolidora, converteixen els herois en vilans per art de màgia depenent del moment i la situació, com fan com van fer amb Gadafi per exemple que va rebre a Aznar en honor de déus i va ser considerat com un assoliment entre els de el seu partit, anys desprès s'ha fet justícia i han matat a un assassí, en quina part de la història m'he perdut?

Però passant-me d'una cosa a una altra això ha de ser una mica com la utilització a conveniència del PP de les situacions lingüístiques quan Aznar no li va importar pactar amb els nacionalistes de CIU i parlar català en la intimitat durant els 8 anys que va governar.

Menteixen amb la inflació, Aznar va tenir una mitjana d'un parell de dècimes percentuals més que ZP en la seva legislatura, pujant ademes les pensions el triple que ho va fer Aznar malgrat les retallades, i tornen a enganyar en dir que la culpa de la pujada de les hipoteques la té ZP, doncs els tipus d'interès els dictaminen el Banc Central Europeu.

I segueixen mentin en dir que la llei del matrimoni homosexual destrueix a les famílies perquè els únics que destrueixen són vostès, negant-los la dignitat a col·lectius que els semblen minoritaris, o pitjor encara, per la seva moralitat excloent, que no tenen dret a decidir lliurement el que vulguin ser o com vulguin anomenar-se.
A més la família que a ells els agrada cridar "tradicional" no ha estat mai tan protegida, amb les seves lleis per a la maternitat, paternitat i ajudes econòmiques a les families monoparentals.

I tornen a mentir amb la immigració.

Amb Aznar hi havia 700.000 immigrants sota la catifa, "còmodament" tractats pels empresaris, treballant a preu fet per miserables sous negres, i tractats com a esclaus a raó i conveniència de les necessitats i gargamelles del poder econòmic.

A ells els va interessar ignorar-ho, però a ZP no, va fer-los visibles, els va donar drets i obligacions, els va donar nom i cognoms, i també els va oferir el que un ésser humà més anhela en aquesta vida, la dignitat, però això al PP s' ho passa per la barratina.

Aixi que els hi demano que deixin d'abduir-se amb mentides i miratges i ens deixin de vendre parcel·les en la lluna, la realitat és la que hi ha, famílies monoparentals o no, igualtat de sexes, immigrants amb dret a la seva dignitat i d' altres que haurien des de fa molt de temps de tenir el billet de tornada al seu pais, tolerància, igualtat i els mateixos drets per a tots, com a persones que som Sr Rajoy.

I miri vostè en seu ultim debat amb Zapatero l' única conclusió que vaig treure per part de vostè es que ha de canviar de perruquer perquè la tonalitat del Just for Men es un insult al bon gust i que el seu maquillador es socialista perque es va ensanyar amb voste.

Molt trist tot plegat que l' unica conclusio que puc treure es el seu mal especte fisic.

Un altra novembre de la meva vida



Un any mes i perquè no dir-ho a gust en aquesta pell que porta les petjades que tota vida deixa enrere.

No és pedanteria, no sóc gens vanitosa i si fora aixi que m'ho facin saber, perquè faré un exhaustiu examen d'humilitat.

Quan sóc un any mes sàvia contemplo la meva maleta plena de tot, de sexe de nits inflamades de desig i lubricades de paraules oblidades i de dates inexactes.

De llums, silenci, tempestes de sorra i vent i foscor.

Cossos mullats, desitjats de ser devorats, desitjats, aniquilats , de profund amor i , sentiments caducats, mirades perpètues i murmuris a cau d' orella.

La soga al coll, el desamor, la indiferència, la ràbia i el fred als peus.

Els dies de caure i tornar-me a posar dempeus presa del valor obstinat d'un ànima lliure.

La meva vida sempre ha sigut una recerca d'altres horitzons que no destinten el blau del meu i convertissin la meva vida en rampells de vents amb partícules d'una felicitat tan intensa com inconstant amb sabor a pell i fel i embruixada amb aromes desconegudes que empastifaven els meus sentits d'inconscient bogeria omplint de passió tot el que contemplaven els meus ulls.

Són filosofies de vida molt particulars, uns trepitgem el terra contundent que esta sota els nostres peus, equivocats o no, i d' altres enyoren aquesta llibertat entre gàbies amb grans reixes que els permeten entrar i sortir per tornar entre bastidors i perpetuar la letargia de qui viu a l'espera.

I si alguna vegada he pensat i ara què?, la resposta ha sigut,  ara jo...

Sense emmarcar llibertats en un món on tot és possible ni de tancar portes perquè la nostra por ens reté, sabent com va dir Hobbes que " l'home és un ogre per l'home".

No és estar de volta de res, és alliberar-se d'un mateix, dels altres i de totes les excuses mal definides que s'interposen entre el dubte i la por.

Avui torno a fer l'ullet al ressò de records que s'apagaran algun dia, com s'ha anat esborrant inexorablement tota la resta, perquè no val dibuixar les absències reprenent camins des del mateix punt on es van deixar, ni tornar a passar per moments on s'estripa la malenconia i ens engoleix aquesta força de des.coleccionar paraules que acabessin implacablement ofegades en algun racó de l'ànima.

I ara desprès dels anys he aconseguit que encara m'inundi aquest sentiment de tendresa, nostàlgia, record de tot allò que per sempre m'impregnarà,  tot allò que sempre anirà vinculat a qualsevol dia de la meva vida en la que totes les formes de sentir s'intensifiquen per fer-me sentir única.

dissabte

Rapsòdia d' una dona



Quan deixa de ser un martiri assumir la vida
a poc a poc tot torna al seu lloc
una es redescobreix, es reinventa, es situa
es troba a cada racó de les seves dubtes i les seves pors
i deixa de fer conjectures amb els sentiments.
Torno de llargs silencis que m' enverinaven d'incertesa
torno a la teva carn, als teus ossos.
al coixí amb el que dorms
a les formes en les quals existeixo i dibuixes per a mi
encaixant les hores sobre les carícies nues
desfent les nits en un fluir de passió i vida
convertint-la en trossets d'eternitat
brodant en la nostra pell el temps, la complicitat, la tendresa
i otorgar-li al sexe el do de ser l'obra d'art dels nostres desitjos.
Embolicant-nos un a l'altre en un mar de sinceres perversions,
trobar en tu, home amic i amant
donar-me com amiga, amant i prostituta
ser l'u de l'altre el món sencer
i el teu cos l'immens univers de les meves ansies.

( De la meva llibreta de viatge Retalls de Pell )

Tretze anys de la meva vida



( Es un dels seus ultims treballs per l' escola )  

Recordo quan vaig saber que estava embarassada, va ser una barreja d'empipament, temor, però per sobre de tot incertesa i mal estar , feia molt temps que les coses no anaven bé entre nosaltres i tenia decidit acabar la relació desprès de casi 12 anys, nomes li havia dit a la mare i estava esperant el moment que coincidiria amb un dels meus viatges i aixi seria menys desagradable, ell es quedaria a casa i jo marxaria , era el mes noble que podia fer donades les circumstàncies, jo no volia res, nomes recuperar la meva vida i la meva alegria.

Però com la vida és mestressa i senyora de tots nosaltres quan ens dediquem nomes a deixar-la passar, una tarda desprès de tres "Predictor", tres, perquè no acabava de creure'm la situació vaig tornar enrere i vaig decidir donar-nos una oportunitat pel meu fill, l'únic innocent en la meva inconsciència.

Amb el temps he entès que donar oportunitats als demès és de vegades crear les nostres pròpies cadenes i condemnar-nos a seguir vivint la nostra pena, i ara sé que un fill que creix sense pare o mare no és dramàtic, ni contraproduent ni tan sol rebatible, és només una circumstància tan natural com nosaltres siguem capaces d'admetre i afrontar.

Vaig oblidar-me de mi per començar a viure la vida del nen perquè equivocadament en la nostra societat som educats amb la convicció de que un nen necessita viure amb tots dos, pero al cap i a la fi la inconseqüent vaig ser jo donant-nos un altra oportunitat sense admetre que l'amor feia molt temps que s' havia perdut entre algún racó del meu avorriment.

Però el temps passa i arriba el moment en què cal deixar de ser esclaus de la nostra pròpia consciència i deixar-nos de fer mal per no ferir als demès.

Són instants que sense ser eterns produeixen tant dolor com si duressin tota una vida, però no es construeixen fonaments sobre cendres, ni reneix l'amor desprès del desamor, no es poden recollir els trossos de l'ànima quan ens envaeix la decepció, ni aixecar-se un dia sense un lloc on perdre's instintivament en uns llençols plens de foscor i no ser mes que un reflexe perdut en el fons del mirall.

Es tracta d'alimentar-se des de la font d'una existència, buscar-se en cada racó d'un pensament sense interrogar absències perquè de res serveixen les agonies compartides.

Desprès del temps considero que la vida hauria de donar-nos sempre una segona oportunitat per poder veure'ns des d'una altra perspectiva, aprendre dels errors, de les nostres conductes, de les nostres decisions i com no d'aquesta forma que tenim d'escudar-nos en els demès quan no ens atrevim a fer un pas definitiu.

No vaig gaudir el meu embaràs, de fet vaig treballar fins al dia anterior al part per no estar a casa i quan va néixer el meu fill és va il.luminar la vida, em vaig adonar que tènia una responsabilitat i a poc a poc vaig anar acceptant l'important de sentir-se be i ser feliç per pogué fer feliç a qui tenim al costat i fer de la vida el que som sense caretes.

Volia sentir-me viva, deixar de despertar als matins al costat d'un desconegut, sense angoixes, sentir-me dona i mare i al final em vaig separar per retrobar-me i donar el millor de mi al meu fill, sencera i sense fissures.

Al principi les coses van anar be però desprès del temps m'adono que van ser perquè jo passava de convenis reguladors, de pensions, de visites i em centrava en la felicitat del meu fill, ell adorava al seu pare i jo no volia que això canviés, però ell va canviar i va canviar al seu fill per cadascuna de les diverses parelles que ha tingut, desprès el meu fill va aprendre a viure sense el seu pare.

Em sento no nomes orgullosa, sinó el següent d'aquesta personeta, de la qual sóc pare i mare des que tènia quatre anys, amb la qual he hagut de lluitar des del fons per aixecar-lo quan el seu pare li va donar l'esquena, la seva àvia malalta d'Alzheimer i el seu avi no li podia dedicar tant temps perquè la meva mare el necessitava mes.

I vaig passar nits amb preguntes en les que mai vaig trobar respostes, passava de sentir-me feliç a culpable per la decisió presa,però un bon dia vaig decidir parlar amb el meu fill, des de la seva edat, fent meves les seves pors i els seus problemes i a partir de llavors nomes faig que gaudir d'ell i dels seus moments.

L'important no és que un fill creixi amb pare i mare, perque hi han pares que segueixen junts i no es soporten i l' amargura trapassa als fills,  l'important és que sigui el que sigui la circumstància familiar, sigui feliç i visqui totes les etapes de la seva infància, que es trobi protegit i comodo i l' ajudem a créixer en la vida i en les seves pors.

Ajudar-lo a caminar per camins desconeguts plens d'incertesa, seguretat en les seves pors, creixent junts, sense necessitat de buscar preguntes ni obtenir respostes, sense fulles del calendari, sense rellotges, sense hores, sense temps, envestint a la vida cada vegada que ella ens envesteixi a nosaltres.

I jo ho he aconseguit, dins d'uns dies farà 13 anys i és un nen molt madur, responsable, un tros de cel en el meu univers, és la meva necessitat, fet a mida per retrobar somriures,oxigenar sentiments, reorganitzar sensacions i tatuar un nom definitiu en el cor.

Una etapa difícil però també molt divertida en la qual gaudim junts, en la qual orgullós és sent ja el meu confident, protector i el miro i el veig molt gran, enorme, però segueix sent el nen dels meus ulls, l'abraçada del matí, la trucada sempre oportuna, el poema incoherent penjat a la nevera quan ens enfadem, les carreres al carrer, les converses en penombra, les pessigolles inoportunes, és per a mi la desmesurada d'un sentiment que avarca el principi i el final de qui engendra vida.

I encara que de vegades me'l menjaria per tossut i despistat, no puc mes que girar la vista enrere i honestament reconèixe'm en la seva edat.

Ja tenim tretze esplendorosos anys que recordar en una recentment estrenada adolescència que segurament se m'ennuegarà mes d'una vegada, igual que la"Martona" hagués dit la mare, la pena és no haver pogut compartir amb ella moments que tan grans m'han vingut de vegades i tant m'han fet necessitar-la.

Ara no espero d'ell mes que sigui feliç i sigui capaç d'emmagatzemar i distribuir tot aquest cúmul de vivències,de sentiments, de sensacions, i tot aquest aprenentatge que el caminar junts ens ha portat fins aquí i ens ha fet bones persones.

Com diu en Khalil Gibran :  

"No vienen de ti, sino a través de ti
y aunque estén contigo
no te pertenecen.
Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos
Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerlos semejantes a ti
porque la vida no retrocede,
ni se detiene en el ayer.
Deja que la inclinación
en tu mano de arquero
sea para la felicidad.
 

I es cert jo el protegiria sempre, el mantindria sempre en la llum, però nomes puc ensenyar-li a que aprengui a caminar en la foscor.

El seu avi n'estaria tan orgullós com jo n' estic segura.

PD- Aquesa entrada no pretén ser exemple de res,només el tenir la certesa que la força mes poderosa que existeix es un mateix.

diumenge

Kikirikiiiii !!!!




La veritat és que hi ha dies en els quals em "repanxingo" mirant la tele amb la finalitat de no veure res, de relaxar-me o evadir-me de les bajanades que de vegades porto damunt.

I com aquelles hores de la nit no es moment de posar musica alta ni de molestar als veins, veig programes escombraries que omplen la majoria de la franja d' aquella hora, que hi faré!!, no sóc de les que diuen que nomes veuen els documentals de la TV2 o del Canal 33 que també de tant en tant, però quan arribo cansada atabalada o fastiguejada em resulta mes practic endollar la caixa ximple que seguir donant voltes al coco en coses que segurament em seguirien emprenyant.

Fa un parell de dies em vaig dispersar en "granjero busca esposa" i la veritat entre el lot de varietats de l'estanteria de grangers i després de sentir-los parlar vaig pensar, d' on havien tret tot alló???.

Algú s'ha plantejat alguna vegada el fons d'aquests concursos de televisió on es va a la recerca de parella i es posa en manifest la degradació de la dona, les bajanades i estupideses que han de fer per agradar a uns tios que quan obren la boca tenen intel·ligència justa per passar el dia?.

I elles??? No sóc feminista, molt al contrari pero molt i molt, però les coses justes i en el seu lloc i a hores d'ara no entenc com ningú, i menys dones, es presten a un mitjà de comunicació per quedar en ridícul i barallar-se entre elles per un home, intentant munyir vaques amb els talons posats,donar de menjar als porcs pintades com a portes, o netejar les porqueres, habitat natural de l'individu, bastant mes bruta que la dels seus animals, mentre ell mira assegut amb una copa de vi a la mà, esperant ser conquistat a cop de mamelles que perfectament ensinistrades van sortint de l'escot al mateix ritme que el motxo neteja el terra, mentre s' enfot de Déu i de sa mare.

Al.lucinades perque un d' ells els cuina un "plat especial", que no resulta ser altra cosa que un "bikini" amb ketchup, si amb ketchup i em pregunto on queda la meva autoritat de mare quan li dic al meu fill quan ho fa que aixo és una marranada?

Ara sense conyas, no vull prejutjar la forma, el sistema, la moda o com es vulgui anomenar que predomina en la nostra societat d'avui en dia, no en tots afortunadament, però és una miqueta humillant que tant cul tens tant vals o a mes mamelles mes oportunitats, i a mes múscul menys cervell, perquè és aixi, i no sé per quina estranya raó el que sobra d'una banda sempre falta per un altre, i l'intel·lecte sol ser el gran perjudicat.

Tinc la sensació que en tots aquests anys no hem entès res, ens queixem del masclisme en alguns àmbits i en canvi no som capaços de reivindicar, que som la meitat exacta d'un tot i ens prestem a fer el ridícul davant de tot un país amb tal de ser l'objecte de desig d'un senyor ja entrat en la quarantena llarga que segueix vivint amb els seus pares no per problemes econòmics sinó per comoditat, que tracta a les dones com si fossin vaques i es veu amb la capacitat moral d'exigir-los el que ells no son.

Espècimens mancats de tacte, de modals, d'educació a la recerca d'una dona que ompli les seves manques mes primitives perquè no té unes altres, i dones florer que la seva major aspiració és que no se'ls despengin els pits perquè és l'aval perquè les mantinguin la resta de les seves vides.

Trist no?

Individus que l'únic que desitgen és economitzar en despeses d'assistenta, i que a més pregunten a les seves mares quina conve mes i es presta a conviure amb dues o tres triades al mateix temps per decidir al final la que mes li interessa, creant evidentment una lluita poc ètica i gens sana entre les dones que de ser escollides veuen una sortida a la seva poca capacitat per solucionar els seus problemes per si soles.

Mentre milers de dones al món són maltractades, perden la llibertat de triar, de viure en un país en democràcia, d'estudiar, treballar i ser lliures en el seu entorn i amb la seva vida, i aquí en aquesta Europa gran i desenvolupada hi ha les que perden els seus principis i valors oferint l'oportunitat de ser tractades com a bestia.

Ells son justets pero i elles ??? ... es allò de d'on no n'hi ha no en pot rajar oi?

PD- Aquesta entrada ximpleta no és perque no m'hagi pres cap medicació que consti.

dilluns

Parlem d' amor



Només podies ser tu, el meu final a totes les escales pujades, a totes les postes de sol que s'acabaven al meu pas, a totes aquelles mans que es quedaven sense gestos, a totes les dubtes i les pors, es la teva boca la que em fon com un rellotge de sorra que mai s'acaba.

Tu, on el silenci es fa carn i jo ja no soc capaç de moure'm del teu cos, traduint cada centímetre de la teva esquena al nostre llenguatge de caricies atrapant els instants de llum que em dones, on soc capaç de memoritzar totes les anades i vingudes que ens van quedant sobre la pell com a empremtes foses al cos de l'altre.

No vaig néixer sabent-te, però t'he descobert aprenen-te com una necessitat, pujant amb tu al mateix núvol on es dibuixen tots els moments que m'ofereixes obert de bat a bat en cos i anima d' un amor que creix al mateix ritme que ens estime'm.

Agafats de la mà obri'm les finestres al mon i mira'n-te als ulls sé que puc recorre't mil vegades de dalt a baix i en cada abraçada trobaré un sentiment nou, un miracle que reneix a cada sot on els meus llavis s' enterran a la teva pell.

T'he trobat pel camí desprès de moltes mirades, de moltes paraules, de signes muts, de nits en vetlla i d'altres vetllant somnis, sense estels ni llunes, amb la certesa d' aixecar-me al matí enganxada a una esquena on dibuixar presents, acariciant unes mans que em porten, que em rendeixen, unes mans que moldejen la meva cara amb tendresa i m' emboliquen d' olors i de sabors fins llavors mai reconeguts.

Ets la meva historia, el meu amor, el de sempre, el que s' embolica de mi i em pertuba el sentits, el que s' enfonsa dins la meva ànima cada vegada que jo m' enfonso dins del seu cos i al mirar-lo em rendeixo als seus peus.

Ets el meu cel, el meu temps, el que banya els meus desitjos , el que em vesteix amb lligams tan profunds com la pell, amb la bogeria d'un amor que fins a sempre serà la meva brúixola.


( De la meva llibreta de viatge Retalls de Pell )


dissabte

Ni art ni cultura



Fa dies en plena Gran Via una associació antitaurina, una de tantes a Catalunya em va demanar si volia signar per la causa, evidentment no m'ho vaig pensar dues vegades.

Confesso que cada vegada que un toro agafa a un torero no sento la mes mínima llàstima, ningú li obliga a enfrontar-se a un animal indefens i massacrar-li d'aquesta forma, al contrari, penso que la balança no és gens equitativa, l' animal des de el moment que esta en una plaça te clar el seu final i els toreros es juguen la vida, però per diners i a un preu molt alt.

La meva relació en defensa dels animals ja ve des que era ben petita.

A casa teníem gossos, gats, gallines, conills, tortoles... i un estiu els meus pares van decidir comprar un gall dindi per criar-lo ells mateixos i sacrificar-ho per Nadal, en "Tonet" no nomes no ens els varem menjar per a Nadal, sinó que va compartir bastants Nadals amb nosaltres fins que va morir de vell.

Quan vaig començar la meva odissea pels Països Àrabs vaig decidir deixar de menjar carn allà, a partir del dia que vaig anar al mercat i vaig demanar un conill, que és la meva carn preferida, i en una gàbia em van ensenyar uns quants conillets, jo encara no l' havia agafat el punt al país aixi que vaig pensar que era com a reclam perquè veiéssim el ben cuidats que estaven, imbecil de mi!!!, jo m' anava mirant la carona dolça dels conills quan el "brètol" de la botiga, una especie d' armari empotrat  amb barba em pregunta quin m' agrada mes i dit i fet  l' agafa pel ganyot i "claca", res amb un segon i davant meu, em vaig quedar tan impressionada que li vaig dir que el conill s' el podria fotre ell amb pels i tot.

I res a dir del animalet que tenen a les cases abans de Ramadà per sacrificar-los en una festa on si no passes per damunt l' animalet desangrat et cauen anys de mala sort perque Alà et fot el dit l' ull, una "Mourinhada" com es diria ara, ni cal dir que l' animalet va "fotre el camp" dos dies abans perque alguna enemiga de Mahoma el va deixar anar, des de llavors les meves relacions exteriors van empitjorar una miqueta.

Tot aixo es merament anecdòtic, ja sé que es mata'n animals per menjar, però també crec en les formes i sobretot la dignitat de tot allò que es viu.

A Catalunya hem aconseguit que aquesta mal anomenada "Festa Nacional" desaparegui de moment, encara que els afeccionats a aquesta barbàrie diguin que s'intenta fer desaparèixer aquesta "festa" perquè els ignorants la titllem d'espanyolista.

Jo els diria que ideologies al marge aquesta festa és una aberració , una crueltat i una falta de respecte a uns animals que moren a la plaça vexats i torturats.

En 1980 la UNESCO va dir :

"La tauromàquia és l'art de torturar i matar animals en públic "

Fa poc vaig llegir els prolegòmens a una correguda (queda fatal la parauleta pero..)dies abans el toro és confinat en un lloc on amb prou feines té espai per moure's.

Allà el sotmeten a vexacions i tortures amb l'única fi d'afeblir-ho.

Abans que entri a la plaça, el toro és conduït al "toril" on és patejat en els testicles diverses vegades retallant-li les banyes perquè perdi totalment el seu angle d'atac cada vegada que tracti d'envestir al matador.

Les banyes del toro són derivacions de l'os frontal.

Amb la qual cosa quan els hi retallen perd la seva activitat anatomofisiològica, ocasionant-li un dolor intens i alterant la seva percepció de la distància.

Per disminuir-li la seva deficient visió se li cobreixen els ulls amb vaselina i se li introdueix cotó o estopa al nas i gola per dificultar-li la respiració.

És a dir, afebleixen al toro perquè per instint natural i força brutal, els matadors no podrien si més no fer-li pessigolles a un toro en les seves reals condicions físiques.

I ja no explico més aberracions a la qual és sotmès l'animal ni la tasca del "picador", amb una llança que acaba en un arpó de 10 cm i és d'acer punyeixo tallant quin objectiu és tallar al toro els músculs del coll i l'esquena.

Una mal anomenada "festa Nacional" que és la vergonya de molts i ens talla a tots pel mateix patró de sanguinaris.

Ho va dir Gandhi :

" La grandesa d'una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats en la manera en què tracta als seus animals"

Però veient com últimament es tracta a les persones que anem a esperar,sí a més és a canvi de molts diners, de totes formes quins ous que per aixo si hem sortit al carrer i per defensar els nostres drets com a treballadors i ciutadans seguim com les putes i posant el llit,pero aquesta es un altra historia..

dimecres

Estimada Eugènia



Com tantes vegades m' agradaria sentar-nos en un raconet de la vida i parlar, xerrar de tu, de mi, del pare, de tot allò que tantes i tantes vegades acostumaven a fer amb un got de xocolata a la mà.

Ara et miro et penso i et torno a mirar, i de tant en tant recorro els mobles que ara interrompen altres vistes des de la teva habitació i sé que m'agradaria tocar lleument la teva finestra i que amb un somriure l'obrissis per a deixar-me dormir en el teu llit.

Recordes quan portaves l' esmorzar al mati per les dues quan tornava per vacances mentre el pare dormia? i rèiem i t' explicava la meva vida, les meves histories viscudes i desviscudes d' amor, les llarguíssimes cartes des de Egipte, la rosa seca per Sant Jordi en un sobre vermell, les tardes de partit a Can Barça fins i tot del Barça d' en Pep ara gaudiries.

Una vegada vaig sentir que l' Alzheimer es una infermetat tan summament cruel que aprens a oblidar a la gent que estimes en vida, i no es veritat, no l' oblides nomes oblides aquells retalls de vida que sempre es col·loque'n a les estanteries del record amb noms i dates.

Aprens a no posar temps als moments, a no esperar, a gaudir cada somriure, cada batec, a tenir una paciència infinita amb la vida encara que ella cada dia sigui mes ingrata.

Saps Eugènia? el teu somriure, la teva mirada, la tendresa amb la que m' agafes la mà quan en les teves poques paraules no et surt el meu nom , sinó qualsevol altra que hagi quedat retingut a la teva memòria.

Però tan és, la rialla es meva com també ho son els moments que hem viscut juntes, les estones que el meu fill passa amb la seva avia donant-li el sopar, llegint les poesies que tot just a començat a escriure i tot allò que varem ser juntes un dia.

Es desolador mare veure un cos al que la ment ha abandonat. Mirar a qui un dia va ser tot un món, amb qui es van apurar moments i es va compartir a glops tots els instants d'una existència i de qui ara no puc sentir ni l' escalfor de la seva abraçada.

Veure de sobte com li arrabassen l'ànima i la submergeixen entre llums i ombres i encara que jo vulgui retindre i no la deixi de la mà cada dia es una mica mes lluny de mi, de tot el que sóc, de tot el que m' agradaria viure amb ella i compartir.

Un cos, un tros de carn ferida, ànimes absents endollades a la vida, absents de qualsevol sentit de proximitat, d'afecte, de sentiment, de dolor...fragments de vida tombats al llit inerts a la llum del sol.

No et reconeixen, no t' anomenen,... però t' estimen, amb altre cara, amb altres noms, sense records,    però t' estimen perquè nosaltres també hem apres a estimar-los sense passats, comença'n de nou en un món estrany, sense equipatge de consciència i sense consciència de vida.

Semblen perduts, dispersats en un univers estrany que abandona el cos, però estan vius i es la seva anima la que ens vetlla per no deixar-nos embogir.

I avui no es cap dia especial mare, nomes un de tans d'altres en els que et trobo a faltar i el teu somriure es un bocinet de cel enmig de la foscor.

Dia Mundial d' Alzheimer 

dissabte

Persistirem ...





Ja sóc aquí, potser perquè no he marxat i las meves vacances ha sigut una mica fer agradables la dels demès. però comença el curs i com sempre a Catalunya ens han quedat moltes assignatures pendents i molts deures per fer.

Podria dir que amb bull la sang davant tanta incongruència i tanta injustícia, però no ho faré, he decidit fer meva també aquesta paraula tan senzilla del nostre Pep "PERSISTIREM", i ho faré davant tots aquells que estan fent de Catalunya un polvorí pel seu benefici polític.

Mireu, a ningú li es nou que soc catalana de soca i arrel, republicana i cada vegada que un ignorant obra la boca, perquè es la qualificació mes suau que puc trobar, mes independentista.

Diu en Baste pel matins a RAC1 , "quina frase aconseguira fer un independentista mes avui?" dons aixo, perquè cada dia ens plouen mes garrotades i aixo no fa mes que enfortir-nos..

Tan em fot qui guanyi les eleccions,personalment  votaré a CIU perquè necessitem força a Madrid i perquè desprès de la davallada de ERC i les bretolades d' en Carod, tot senzillesa i patriotisme ell, penso que no queda casi res de la essència d' aquells republicans que al febrer de 1939 van marxar a Argelers fugint de la guerra civil i el franquisme, construint camps a la platja i sobrevivint en unes condicions terribles.

Anys desprès vaig tornar a Argelers amb el meu pare, em volia explicar a peu de platja tot el que va passar amb 14 anys, el meu avi i tans d' altres que hi van deixar la pell, tenia la necessitat de parlar-ne i fer-me saber tot el que encara es movia per dins.

Han passat els anys i no em apres res, ens falta esperit, ens falta dignitat i ens falta mala llet i deixar de posar l' altra galta  per defensar el nostra.

No entraré a comentar el tema de la normalització lingüística perquè es un problema existent nomes a la consciencia de tots aquells que no tenen cinc dits de seny.

La realitat es que els nostres fills surten de l' escola amb un perfecta català i castellà i el que no ho aconsegueixi perdoneu-me però no es problema de la escola, sinó potser de la capacitat o del interes del alumne en aprendre.

Catalunya sempre ha sigut una nació solidaria, adherida a tot allò que ens pot enriquir com a persones, i sobretot tolerant,sino de que estaríem gaudint cada any la Feria de Abril, el Rocio, el Pilar fins i tot molt d' ells amb subvencions ben importants per part de la Generalitat.

Seria el mateix si a Huelva per exemple es decideixi fer una associació Sardanista? em sembla que tots sabem la resposta.

A mi tan és el que diu Intereconomía, la Cope, el PP català o Ciutadans, son els mateixos deserebrats, a mi el que em preocupa es que Catalunya i els catalans perdem aquesta sensació de país que tan lluny ens ha portat fins ara, que no ens creguem de que som capaços i deixem trepitjar la nostra identitat.

Deia el President Pujol, es català aquell que viu i treballa a Catalunya i fins ara ens anat be, sense necessitat de posar noms, colors o qualificatius o imposar principis.

I no crec amb aquest ídols de fang que intentan manipular la consciencia del ciutadà ignorant amb aquest tema, els que s' aprofitant de les persones per imposar els seus criteris venen parcel·les al cel.

No m' agraden els faxistes estancats a la historia que imposen lleis que delimita'n la llibertat del esser humà, que coarta'n el dret i la capacitat de ser lliures per exercir la nostra condició de persones com volem.

Unitat Nacional?

Amb sembla que fins ara a Catalunya ningu a intentat imposar res, al contrari ens passen la vida defensant la nostra llengua i la nostra identitat de país que és principalment l' única que esta sent assetjada des de qualsevol institució del Estat Espanyol.

A mi no em consterna'n les opinions dels "patriotes"que amb llengua viperina enverinen l' etern debat sobre les identitats o sentiments i totes aquelles coses que res ens interessen a la gent del carrer i si als polítics o personatges que s' encarreguen d' enverinar-la i sodomitzar-la.

Com dic sempre, per sort no tic la necessitat de quedar be amb ningú,i tan em fot el que pensin els demès de mi perquè m' ho paso per la barratina dons no estaré feta mai al gust de tothom, pero si que soc e intento inculcar al meu fill el principi d' honestedat amb tot el que sóc i faig , el sentiment de país i sobretot el creure en aquest País Petit tan meu per convicció i tambè respecte per els qui hi van deixar la pell i les il.lusions.

Va dir Gironella, "Som perquè ells van ser...vinguts d'arreu, que al llarg de les generacions han treballat i lluitat per preservar la nostra identitat i fer un País en llibertat "

Feliç Diada 11 de setembre i ben retrobats tots

 i que els bombin tu!!!




MusicPlaylistView Profile
Create a playlist at MixPod.com

Cony d'estiu!!!



És que no hi ha més,mullat i suat...

El poble treballador ens aixequem al matí xops de suor... et dutxes...just els dos minuts abans de vestir-te i ja tornes a estar xop... i no precisament dels fluids que dignifiquen cos i ànima...

Et poses la roba i sembla que s'hagi encongit perquè et queda enganxada semblant una botifarra de Camprodón.

Et passes el dia amb el nas sota aixella per si fas olor...

Del pèl ja ni parlar...

Si el deixes sense agafar se't enganxa al clatell... si et fas una cua de cavall et prenen pel tirador d'una porta i si et fas dues trenetes...sense comentaris...

Una altra són les postures al sofà...quan estas de cap amunt se t'escalfa el cul... de costat les orelles se't enganxen al coxi... de cap per avall el meu fill em pren per un pony...

Vaig caminant pel carrer i penses... m' estarè fent pipi????

Perquè notes les gotetes de suor cames avall i et dius, si jo no he suat en la meva vida!!!... i ara perdo liquit per tot arreu...

Arribo a casa i em poso fresqueta... és a dir en calces, això si baixant persianes perquè llavors és el veí que surt a fumar el que sua...

I cada dia fuma mes el cabró!!!

Però és que és igual al cap d'una estona tornes a estar igual i sembla que tot et pesa mes...

Et fiques al llit suada... dorms xopa i t'aixeques de mala llet...

Si vas a la compra et passes l'estona en els congelats llegint fins i tot i amb tot detall les etiquetes dels pèsols

Si estic de ruta ja és la pera... el sombretet, el ventall, l'ampolleta d'aigua, i la senyera del Barça perquè no se'm perdi el bestià...

Amb el vent del desert el sombreret a prendre per sac... el ventall per 30 perquè acaparo l'unica ombra que queda i tots enganxats a mi.

L'ampolleta d'aigua recalentada i la senyera del Barça com fa tanta calor sembla la de la final de Sevilla... entre les cames amagada...

Ja és la ostia si el grup que m'ha tocat és el de la "Jese" ( o sigui Jet set) t'amenacen amb denunciar a la teva agència perquè no se'ls obre la finestra de l'avió cami a Abu Simbel perquè passi l'aire.

Jo...suada, cabrejada...cansada...amb les sandàlies desintegrades per la sorra del desert...amb ganes d'una cerveceta gelada i un "il·luminat" et diu que no se li obre la finestra de l'avió!!! quins ous!!

Plores? rius? o et cagues en la seva santa mare que no té culpa o li dónes dos mastegots i el fas seure d'un clatellot al seient de l' avio.

Seient d'altra banda fet a la mida de la Barbie ...perquè sembla que estiguem encastats...

El "perdo... s'ha assegut vostè en el meu cinturó" ja és un clàssic i mes calor... i el cul recalentat i tu acollonida perquè dos seients mes endavant hi ha un tipus moda Bin laden... i notes per primera vegada que el cul et cap perfectament en el seient perquè en veure'l se t'ha encongit sense saber com.

No m' agrada l'estiu...no suporto la calor i m'he convertit en el surtidor natural dels mosquits talibans del pais.

I a tot això...penso cony de Zapatero!!!!!

Bon estiu a tothom i seny eh? que ens hem de veure a la tornada

Una història corrent



" Si tu pudieras darme tan solo una noche,
Si dejaras tu cuerpo desnudo en mi cuerpo,
Yo podria ofrecerte unas horas tan dulces
que no distinguirias vigília de sueño.
Los dos nos desvivimos por otras dos personas
No pretendo tu amor ni regalarte el mio,
El deseo se apaga pasadas unas horas
Y volverás a él como vuelve el rocío.
Yo volveré a mi casa y besaré a mi amada,
ella no sabrá que ensalivé tus senos,
Tu dueño no verá tu piel en mi mirada
dame solo una noche y después ...olvidemos".

Luís Cernuda


Una d'aquestes nits que comencen com un joc i en la que poc a poc es va envaint tota la intimitat fins que ella s'adona que sense voler la seva presència és una necessitat , una dependència que l' angoixa.

Però avui ha recordat com havien decidit utilitzat-se mútuament, on els moments buscats omplien els buits d'altres moments no compartits, on la vida per separat era buida de passió, d'aquesta sensació de pells estarrufades al ritme de dos cossos que s'oferien desesperadament, on les paraules no eran promeses, sense necessitats disfressades de sentiments, fosos en la humitat d'els qui es troben en dos cossos que ja es reconeixen.

Ell té una altra vida, ella ho sap, una vida a la que no renunciarà, però el seu sense saber-ho és un amor compartit, un amor incondicional que omple les solcs en les pells de tots dos, que es complementen per poder continuar aquesta història de luxúria, de màgia, aquesta desinhibició i aquest punt de sorpresa en cada trobada, on es regalan despertars embolicats amb moments sense estrenar i es rescatan plegats de la nit per tornar-se a trobar a dins i esclatar a les puntes del dits.

A ella les primeres trobades li omplien les hores de tots els dies, sabia que "era l'altra", però llavors el seu univers era tan petit que no sortia del seu llit.

Per ell era la frescor, la llibertat d' estimar sense condicions ni caducitats.

Tots dos aceptaban el joc perquè havien parlat de no enamorar-se, de no implicar sentiments mantenen la llibertat individual i la independència, sense anar mes enllà d'aquesta atracció física que els havia unit al principi, d'aquestes trobades inflamades de desig, sexe i plaer, sense enamoraments vana'ls que usurpessin la consciència i la complicitat de tots dos.

Amb el temps les seves trobades van deixar de ser nomes dos cossos disposats a saciar-se i junts escrivien paraules d'amor amb els llavis inflamats de tendresa en mirades que a poc a poc descobrien altres mons fora del seu llit.

Avui ell a casa d'ella i mentre caminava cap a la seva habitació pensava amb quines calcetes el seduiria, amb com el sorprendria, o amb quina nova joguina l' incitaria per compartir una vetllada indecent d'aquestes que a ell li tornaven boig.

Però aquell dia era diferent, ella absent, el llit fet i una nota que deia:

" No puc viure sense tu, però he incomplert el joc, t' estimo pero no vull que la meva historia d' amor sigui també l' historia d' amor d' un altra"

Quan ella va arribar a casa ell havia marxat, va omplir la banyera i despullant l'ànima de penes i sabors, les llàgrimes es van confondre amb l'aigua que mullava el seu cos mentre en la seva tristesa recordava els últims versos de Cernuda que va llegir la nit anterior quan una vegada mes després de fer l'amor i abans de tornar a casa seva, ell es va menjar el seus llavis i sense obrir els ulls esborraven junts el silenci d' un amor que fins l' ànima els tenia ancorats.

 ...Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos

diumenge

Immensament vius



He vist la pel.licula "La insoportable levedad del ser" de Milan Kundera, el llibre em va agradar mes potser per les seves frases cotundents que vaig assaborir profundament.

 "Fer l'amor amb una dona i dormir amb ella són dues passions
 no només diferents sinó gairebé contradictòries".
 L'amor no és el desig d'anar a dormir amb algú ... és el desig de dormir al costat d'algú ...

I jo sé
que no existeix món fora del teu llit
despert o adormit destrueixes tots els límits
obrint totes les portes perquè t'endevini i quan de tant estimar-te em desvetlli...
el meu cos sencer et contemplarà fins a saciar-me'n.

Peró també sé
que puc gaudir de tu
estimar-te sense pressa
tenir-te sense temps
viure't sense pors
colar-me en les teves fantasies i regalar-te un orgasme.
Llepar-te entre les cuixes fins a beure'm glop a glop el teu nom.
Incitar-te amb el rastre que et deixa el meu sexe entregat
Blasfemar-te amb les meves mans
pervertint-te amb els meus llavis
desbordant-te amb la meva llengua.
Embolica't en els meus pecats i submís entre les meves cames
 mostrant-me la teva redempció...

Perque la felicitat es el desig de repetir 

 Com diu la cançó
 Dormir amb tu és conèixer la dimensió que té un vers
 sentir que dormo i alhora conèixer l'univers ...

Una història que podria ser la història de qualsevol altra.


dimecres

Ja n'hi ha prou ...



A qui li interessi o es doni per al·ludit ...

Indignada que dies enrere quan en assemblea es decideix desallotjar la Plaça Catalunya un grup de persones, el de sempre, els que a qualsevol celebració o esdeveniment en aquesta ciutat hi posa'n cull-arada,van decidir desobeir l'assemblea deslegitimant el moviment i la decisió de la majoria.

Des-de llavors la plaça es un niu de merda, de antisistemes i demès encoberts que poc aporta'n al moviment del 15M i molt a les seves miseries personals o contractades.

Lamentable, vergonyós indignant em resulta l' actuació d'un grup de sis, deu, o cent impresentables infiltrats a les portes del Parlament de Catalunya, amb uns parlamentaris que no oblidem ens agradi o no, han estat escollits per la majoria dels ciutadans, i havent d'entrar per la porta del darrera o el helicòpter com el cas del President Mas han sigut increpats, veja'ts i agredits.

No sé si son tots o eren uns quants, però l' imatge del nostra Petit País ha quedat a l' alçada de qualsevol país tercermundista per les seves actituds violentes,agressives i poc democratiques.

Ja val de fer l' imbecil, deia Ghandi que la violència nomes genera violència, i no es una frase feta, es la realitat que desencadena en la falta de respecta d' uns amb els altres, siguin parlamentaris, gent del carrer,Mossos d' esquadra o fins i tot els periodistes que feien la seva feina..

A tots ens han afectat las retallades d' una u altra manera, fins i tot el fet que haguem d' aguantar  a un cap imbecil que ens ha reduït la jornada i que ens fa la vida impossible perquè el mercat esta aturat i sap que no marxarem, però son els nostres misèries i manifestant-les de forma violenta i poc democràtica ens deslegitima el dret que tenim els ciutadans a manifestar-nos, perque ens fallen les formes.

Aixi que j' hi ha prou d' imbecils, nomes nosaltres podem parar els peus aquest quatre energúmens que tan soroll fan i que no son el reflex de ningú ni de res, i que segurament si el Mossos des de un principi els haguessin obert expedient haurien observat que son sempre el mateixos que mouen la merda, tan és que sigui per les celebracions del Barça, a concentracions per qualsevol tema o senzillament per la caiguda de la fulla a la tardor, tan és perquè no tenen res mes que fotra i si l' ordre de desestabilitzar la societat en nom del que mes convingui en aquell moment.

Una mica de seny sis plau, perque aquesta guerra es de tots i si no lluiten junts anirem tots plegats a fer punyetes, tan és si de la maneta o a osties perque ja no hi haura remei.

dissabte

El meu particular Nil




( ... )
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa...
 
( ... )

Walt Whitman

És dur ser pares, però mes dur és ser pare i mare, tenir la responsabilitat de criar sola a una personeta, inculcar-li valors en una societat en la qual alguns il·luminats culpen dels mals de la societat a les famílies "desestructurades" com ells diuen, quan ser separat o divorciat és una opció personal com qualsevol altra, una elecció molt valenta i meritòria d'els qui no es conformen amb l'apatia, la rutina, el desamor o la mentida.

I en aquests dies on estic vivint d'a prop la separació d'un company de treball m'adono de les pors i els fantasmes que a tots ens han atemorit, moments en els que no cal romandre aturats mes temps del necessari perquè després es difuminen en alguna part de la nostra història com alguna cosa intemporal i sense fissures.

I em deia ahir, "em sento alhora que alliberat horroritzat per l'estabilitat de la meva filla" i em reconec en ell, però mes convençuda si cap desprès d'haver fet un pas endavant en la meva dignitat anys enrere, apostant per la vida, i sent capaç de compartir pors, dubtes, de deixar-les anar entre moltes hores de xerrades amb el meu fill ensenyant-li a escriure les fulles en blanc del que serà la història de la seva vida , llegint entre línies, detenint-se en cadascun dels parráfs, sense que el passar fulla a fulla es converteixi en una simple fugida cap a endavant.

És un procés, un pas mes cap a la llum per molt gris que ens sembli el cel alguna vegada, perquè desprès arriben dies com avui en els quals em sento especialment orgullosa quan ha superat el seu primer any d'institut amb matricula, i en la ultima conversa amb el seu tutor de seguiment m'ha comunicat la possibilitat que el meu fill dones classes a alguns dels seus companys en les matèries que han suspès.

Que dir? dons que estic en  una d'aquestes etapes en les que les converses amb ell són un autèntic luxe per mi, on em reconec rendida a aquesta dolçor que m'arrabassa pensaments i em permet assaborir la vida recentment descoberta.

Em perdo en la seva humanitat, en una mirada plena de colors on es fon l'ànima posada en paraules, banyant-me cada dia en aquesta tendresa sense comandes que em bressola i m'omple de llum.

Instants emmarcats d'innocència en els que les preguntes es desborden i on l'ensenyo que no fa falta començar a mirar la vida després de caure des d'un abisme, però sí saber escalar el buit per convertir-ho en alguna cosa mes que en un acte de fe en la vida.

M'emociona sentir la seva dolçor plena de contradiccions,dubtes, temors, desbordant batecs, que té la sensació de ser immortal sabent que futur és mirar sempre cap a endavant encara que de vegades trepitgi les fulles seques que segur anirà deixant al seu pas.

El miro i em reconec en ell, teixint poemes amb els sentiments, construint castells de sorra per esfondrar-se en algun d'ells, però deixant reposar la seva infància mentre assaboreixo a poc a poc tots els buits que li queden per omplir.

Vull que sàpiga de la vida a cada moment, que memoritzi cada instant i es quedi amb tots els gestos, amb tots els tactes, amb totes les aromes i totes les mans que davant ell s'estenguin.

Que aprengui a comprometre al cor i que faci de si mateix la llum de tots els meus somriures ...