dijous

Estimat President

Estimat President.
M' agradaria asseure' m amb vostè a un racó de la vida per fer- li arribar el sentiment de molts catalans que estem lluitant per la dignitat del nostre petit Pais.

Ahir va ser una decepció brutal, ja sabem que ho tenim molt difícil, però no hem arribat fins aquí per donar un pas enrere o per continuar igual.

Desprès dels missatges que he llegit avui i que han sigut publicats en un mitja a les ordres del regim, mes preocupat en desvirtuar la realitat de Catalunya i en enfonsar el procés català que en condemnar els corruptes que els governen, encara tinc mes clar el meu sentiment polític.

La feblesa, les pors, les dubtes son humanes i hi ha moments on tots tenim dret a deixar- nos anar, sobretot si es porta temps sense la família i lluny del teu entorn, sotmès a tota classe de peranys, mentides i manipulacions del concubinat al regim espanyol.

No juguem la mateixa lliga, som d' altra mon com deia Raimon i això es difícil d' entendre des de un món indecent ple de vanitats.

A mi no m' ha decepcionat PRESIDENT, no dubti en sentir-se respectat, estimat però sobretot valorat per tot el que esta fent per tirar endavant aquest somni de ser lliures.

I ara mateix no sé si la decisió de Torrent és una jugada magistral d' escacs perquè vostè sigui investit President amb totes les garanties, o l' han venut, vull pensar que no, però si ha sigut així serà la mort política de ERC, perquè la gent sortirem al carrer i li tornarem el lloc que li pertoca.

SEMPRE i PER SEMPRE amb vostè, perquè és de les persones mes legals i decents que ha conegut la política i ves per on, és dels nostres, i és l' unic PRESIDENT reconegut de la REPÚBLICA CATALANA.

Gràcies PRESIDENT per tot i per tant.
Seguim!!


diumenge

Crec en el poder de la imaginació per refer el món
alliberar la veritat que hi ha en nosaltres
allunyar la nit
 transcendir la mort
encantar les autopistes
congraciar-nos amb els ocells
 i assegurar-nos els secrets dels bojos...

( James G. Ballard )


Pau i llibertat per tothom, i que la vida tingui la generositat de deixar-nos bolcar tot el nostre amor envoltat en temps...



Llibertat ...


No vull que valguis la pena, vull que valguis el temps, que valguis els riures, que valguis els moments, que valguis les mirades, que valguis els somnis, que valguis les paraules, que valguis les renúncies, que valguis els canvis, que valguis els empipaments...

Que valguis la vida...




No cal fer una pel.licula....




Tota la setmana empassant-me la publicitat al vespre a Be-Mad de " 50 Sombras de Grey " i sincerament pregunto:

Perquè tan rebombori amb aquesta pel.licula?

No la he vist ni penso fer-ho, però vaig llegir el llibre i em vaig divertir mes amb les " 50 sombras de Gregorio" que al menys era còmica, que amb aquest manual protocol·lari de perversions en parella com qualifiquen alguns i perversions encara no sé perquè. 

Que voleu que us digui, a qui pot sorprendre un cos desinhibit a les ordres dels sentits?

Un mon de dos, on tot esta ja esta inventat i no diu res nou, un amor pletòric que omple les solcs de dues pells que es complementen per viure`s en aquesta història de luxúria, de màgia, i en aquesta desinhibició divina que té una parella que s' estima sense prejudicis.

I penso, molt malament està qui en aquesta historia veu un referent de res.


PD- Això si la musica de la pel.licula, totes les cançons impressionants !! !!!!





Qüestió nostre


No sempre tot surt be, de fet hi han coses que costen la mateixa vida, però la resilencia és la capacitat que tenim les persones per afrontar tot el que ens ve en contra i adaptar-nos a les tragèdies, les pors o a qualsevol moment, sentiment o emoció desagradable que ens fa patir, remuntant poc a poc fins superar-les.

Per mi, la derrota no és una opció possible, clar que es perden coses pel camí i fa mal, però quan hi poses distancia t' adones que es perd el que no es teu i marxa qui no es vol quedar.

Si la nostra actitud es saber que rendir-se mai serà una opció, mai ens donarem per vençuts i continuarem lluitant i ens postularem al costat de tots aquells que com nosaltres hem deixat la por pel camí i ens hem agafat de la ma per construir un nou pais digne de tots aquells que ja no hi son i el van sommiar lliure.

 Aquests dies sovint tot sembla desmoronar-se i jo que he decidit apostar per la meva salut mental i no veure canals propagandístics, que son un insult a la decència, vaig descobrir a Jan Patočka l' intel·lectual txec i uns dels portaveus de la Carta del 77, (que per cert li va costar la vida).

En aquesta carta que era una iniciativa cívica i no un manifest revolucionari, ja que no contenia una retòrica incendiària, ni reclamava canvis radicals, ni desafiava la legitimitat del govern, si no que feia recordar al govern que l'ideal de dignitat humana i de llibertat cívica que havia promulgat en les seves lleis i havia signat en els pactes internacionals s'estava violant rutinàriament en la pràctica ( en particular els Pactes d' Hèlsinki), i sol·licitava el suport de tota la societat per ajudar al govern a assegurar-se que la llei prevaldria sobre l'arbitrarietat en l'ús del poder.

“Com més gran és la por i el servilisme, a més s’han atrevit els poderosos, a més s’atreveixen i a més s' atreviran" va dir.

Així que companys això tot just comença  !!

En nom de la llibertat ...


Sense entrar en debats polítics del legal o il·legal, per molts o per alguns, que no m' interessa, que en ple segle XXI s' hagi empresonat per sedició a dues persones per defensar la llibertat d' expressió en sembla poc menys que una aberració.

Pero sempre passa que parlen de legalitats els que més delictes han comes i els que mes il·legals son i mes morts han deixat pel camí.

Una de tantes converses


Aquest matí parlava amb un dels meus amics a El Cairo i una vegada mes penso en el curiós que resulta la nostra amistat que malgrat la distància i els anys (quasi 30)  segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i aquests dies que Catalunya viu un moment impredictible, estan tan pendents com nosaltres de l' actualitat.

L' explico la situació d'una manera tranquil·la, sense pors ni angoixes, de com estem vivint aquest període que pot anar del mal al pitjor, o resoldre's per sempre, però la meva forma de ser no és delectar-me en les pors, les penes o les dubtes, vaig passant pagina segons arriba la situació i mai penso el pitjor de res perquè seria un sense viure.

M' enviat una imatge del Desert Blanc, (no és aquesta doncs ell no vol sortir) on ell ha passat la setmana amb un grup, i he tornar a descobrir emocions sense necessitat de posar nom, a delectar-me en moments que m' han embargat sencera sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que tinc estesa sobre el llit, en una implicació rotunda d'emocions plenes, paradisos emocionals on els sentiments sempre pernocten per quedar-se.

I hem parlat de nosaltres, d' un amic en comú que va morir la setmana passada tant jove com nosaltres, dels nostres pares que ja no hi son, dels nostres fills que ja han volat, de la vida que com a procés total no existeix perquè els projectes son substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de moltes situacions.

Hem parlat d' amor també, tots dos divorciats, i fent conya per que quan compartiem pis a El Cairo  no havia qui l' aguantes i ara que som mes grans anem a pitjor li he dit, pero era una forma de que sortis una mica del pou de confusió, pel que passem tots quan decidim començar de nou.

I m' explicava que té la sensació de que l' amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa que mai arriba, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan comenci el nou dia se les emportarà.

I que contestar-li?, doncs que aixì sembla però que la realitat és un altra i que hi han altres mons paral·lels al nostre, on l' amor és realment amor, la feina és la que omple, el futur es incert però si el camines agafat de la ma la pujada no es fa tant complicada i que no és conformi amb menys perquè sempre trobarà gent  privilegiada que s' atreveixen a deixar-se travessar sencers, desinhibint l'ànima sense pors perquè el món passi el que passi sempre serà nostre.

I ben pensat no he dit res que no sigui veritat, la societat és la que és però que bonica, desinhibida i dolça es torna la vida en les mans adequades...